Ser filla, ser la “meva neta”, ser amiga, ser “la meva xicota”, ser núvia, ser amant, ser companya, ser mare (i filla a l’hora), ser tia o tieta (I germana a l’hora), ser àvia i besàvia… Però davant de totes aquestes, ser DONA i ser PERSONA.
La majoria de nosaltres, ens sentim protegides i mimades fins el dia que som mares, a partir d’aquí, el món es agraeix que portem criatures al mon, però ens diu que ens apartem del camí d’avançar. L’únic avanç que podem fer és ser “millor mare, la mare exemplar”. Ara tenim una responsabilitat, de ser “mares”, com si això estigués per sobre de ser dona o persona. La resta de la família, no assumeix aquesta responsabilitat, només recau en la dona.
Però que es ser una bona mare? Deixar de ser la resta? Deixar de ser dona i persona? Deixar de cuidar-se una mateixa? Deixar d’estimar-se?
Cap persona, sigui pel paper que hagi d’assumir, pot tenir una bona funció vital, sinó protegeix la seva pròpia funció de vida (buscar la seva pròpia felicitat i identitat), i aquesta pot recaure en estimar al seu nadó, però per estimar als altres primer ens hem d’estimar nosaltres mateixes.
Ser mare no ha de requerir renunciar al que eres abans. Ser bona mare tampoc. És el mateix.
Qualsevol dona que estima al seu fill/a, que ofereix una bona educació en valors, actituds, equitat, igualtat, responsabilitat, etc. Que li ofereix recolzament quan es dependent i oportunitats d’equivocar-se quan vol volar, és una bona mare. Qualsevol que ensenya a agrair el menjar, el beure, el compartir. Qualsevol que es comunica, que escolta i que atén. Qualsevol mare que fa veure que necessita descansar, que desitja dormir, llegir, sortir, ballar, riure, i també gaudir d’amics/es. Qualsevol que ensenya als seus fills/es els valors de la vida: el respecte mutu, la comprensió davant les obligacions i necessitats de cadascú i el projecte de vida i futur que ens hem volgut fer. TOT AIXÒ ES SER BONA PERSONA, PER TANT, BONA MARE TAMBÉ.
I tot això pot significar totes les hores del mon i cap. L’educació no és quantativa, es qualitativa. No es qüestió d’hores i temps que renuncies a la teva vida, sinó el temps que dediques al fill o filla ha de ser de qualitat. Si renuncies al teu projecte de vida per estar sempre present i al costat del fill/a, l’ensenyes a què ell/a també vegi que tenir fills/es es un rotllo, una ruptura de qualsevol vida pròpia, una renúncia a tota la teva projecció fins quedar-te embarassada i una càrrega impossible de portar. I sobretot, una qüestió només de mares.
La presència no ha ser física, sinó real. Saber que pots comptar amb mi on siguis, saber que no t’oblidaràs. Saber que si t’oblides, jo he aprés, perquè tu m’has ensenyat, a entendre i acceptar que no ets perfecta ni jo vull que hi siguis.
Jo vull que siguis tu, tal qual eres abans de néixer jo, amb les mateixes il·lusions, les mateixes ganes de viure, i amb la gràcia de tenir-me al teu costat per compartir-lo amb tu, i ensenyar-me que quan jo sigui gran també podré tenir família sense renunciar a la meva vida.
Jo soc fill/a, una o un més que he vingut a completar si cal més la teva vida, però no soc la teva única vida. Tu ets vida abans de jo néixer i vull que continuïs així. Jo no soc un obstacle, soc la persona que veurà com continues creixent i existint. I junts compartirem moltes coses, però d’altres seran de cadascú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario